El Autonomista: la memòria d'un diari a la Girona del segle XX
Crítica de "El Autonomista: el diari dels Rahola. Els orígens del periodisme modern a Girona (1898-1939)", de Lluís Costa.
Marcel Abad Camacho.
11/15/20265 min read


Portada de "El Autonomista: el diari dels Rahola. Els orígens del periodisme modern a Girona" de Lluís Costa.
Feia molts anys que no acabava un llibre, i aquest ha estat el primer que he llegit en molt de temps. Va ser un dels obsequis que vaig rebre en el Col·legi de Periodistes de Catalunya, en la demarcació de Girona, pocs dies després de la meva col·legiació. Reconec que tenia més ganes de reprendre la lectura que del propi llibre. Així i tot, el tema m'atreia: sempre m'ha agradat la història, i descobrir els orígens del periodisme a Girona era una ocasió doble per a aprendre sobre el passat i sobre la meva professió.
Va haver-hi a més dues coincidències que no vaig veure venir en començar. La primera és que l'autor, Lluís Costa, em sonava, i aviat vaig lligar caps: va ser un dels meus professors en el grau de Comunicació Cultural de la Universitat de Girona.
La segona té a veure amb el cognom. Els Rahola estan emparentats amb Pilar Rahola, una de les periodistes més conegudes de Catalunya en l'última dècada. També, Carles Rahola dona nom a la biblioteca de Girona a la qual jo anava. Frederic Rahola, prevalc segon de Carles i Darius, dona nom a una de les places principals de Roses, el meu poble, just davant d'on vivia la meva àvia. Per a la meva sorpresa, la família té el seu origen a Cadaqués, a pocs quilòmetres de Roses.
Una frase per a començar
El llibre obre amb una declaració contundent sobre el poder de la premsa que va quedar gravada al meu cap:
"Els mitjans de comunicació ajuden a modelar les societats, ja que exerceixen de centres de creació i difusió d'idees. La funció primigènia i tradicional del periòdic han estat més prop de la transmissió de valors i d'ideologia que no de la informació. Evidentment, difondre pensament i idees suposa, d'alguna forma, disposar de poder i influència. Per tant, el gran objectiu dels governs ha estat controlar els mitjans de comunicació."
La portada
La portada mostra una gàbia oberta. Personalment, interpreto que simbolitza la llibertat de la família Rahola, que per fi pot comptar i donar a conèixer la història de l'Autonomista, l'assassinat de Carles a les mans del franquisme, la mort més oblidada de Darius i la censura que van sofrir durant tota la seva trajectòria porfesional.
Una família, un diari
El llibre arrenca amb Carles Rahola, que va viure a Cadaqués i es va traslladar a Girona als tres anys. No era periodista de professió, però sí un home curiós que escrivia en les seves estones lliures. Al costat del seu germà Darius va tirar endavant L'Autonomista. Va néixer com a bisetmanal, va passar a ser setmanal i va acabar sent diari. Es finançava amb subscripcions, encara que amb el temps la publicitat va arribar a ocupar dos terços del periòdic. El diari, que també anunciava tauromàquia, va ser republicà i federalista.
El llibre deixa clar que els Rahola eren catalanistes, federalistes i republicans, i rebutjaven la monarquia obertament. No obstant això, en cap moment es van manifestar a favor de la independència de Catalunya: volien una Espanya federal i una Catalunya amb més competències i autonomia. Per això em va xocar que en un passatge els hi vinculi amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Els seus ideals no em semblen compatibles amb els d'un partit que, fins on sé, va néixer amb un fort component independentista. És de les poques incongruències que li trobo a l'obra.
El context, protagonista
Una de les virtuts del llibre és el seu context històric: la guerra de Cuba, el federalisme, la divisió política del país, entitats com La Veu de Catalunya o els Jocs Florals. A qui li agradi la història li resultarà fàcil situar-se. És també molt minuciós amb les ubicacions del diari i dels fets, com la Plaça del Vi o la Plaça de la Independència.
Els Rahola van viure una època de fort control i censura de la premsa: la dels militars durant la guerra de Cuba, la dictadura de Cosí de Ribera, la Segona República (amb censura també durant el bienni negre) i, finalment, la dictadura de Francisco Franco. Van aparèixer a més el telèfon i el telègraf, encara que a Espanya, per falta d'infraestructures, tot arribava amb retard.
El diari va estar a punt de desaparèixer pel cost de la impremta, les poques subscripcions i l'escassa publicitat. Però es va refer i va créixer fins al punt que la Delegació Federalista de Madrid els va felicitar i els va animar a continuar. Van mantenir bona relació amb el Diari de Girona, de tendència regionalista, fins que aquest va publicar la notícia de la mort de dues persones que en realitat estaven vives. L'Autonomista va acudir als familiars i es va convertir en el seu portaveu, i el Diari de Girona el va prendre com un atac.
El final
Carles Rahola va ser afusellat en el cementiri de Girona un dia després de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Darius, en canvi, es va exiliar a França, on va emmalaltir d'un càncer terminal i es va sotmetre a dues operacions difícils. El seu únic desig era morir a Girona. Va morir en un hospital de Perpinyà i, després, el seu cos va ser traslladat a Girona al costat del de la seva esposa. Tots els arxius i publicacions van ser destruïts.
Em queda la sensació que la mort de Carles ha estat idolatrada, mentre que la de Darius ha quedat oblidada. El llibre també recorda als Llocs, el diari franquista que, afortunadament, va evolucionar, es va desvincular d'aquesta ideologia i avui dia es coneix com Diari de Girona. Posteriorment, estableix un paral·lelisme entre L'Autonomista i l'actual el Punt (s'esmenta en la pàgina 218).
La memòria viva: els Premis Carles Rahola
El nom de Carles Rahola segueix molt present en el periodisme gironí. Els Premis Carles Rahola de Comunicació Local van néixer d'un conveni entre la Diputació de Girona i la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, que va permetre cedir el nom de Carles Rahola als guardons gràcies a la seva filla Carolina Rahola. Es van presentar en 2009 i es van lliurar per primera vegada al gener de l'any següent. El seu objectiu és reconèixer la labor de la professió periodística a les comarques gironines. En les seves primeres edicions es repartien en sis categories: projecte sobre comunicació periodística, premsa escrita, ràdio, televisió, fotoperiodisme i comunicació institucional. Avui es complementen amb una beca per a fomentar la recerca sobre la comunicació local i la història del periodisme a les comarques de Girona. Llegir la història dels Rahola és, en certa manera, conèixer l'origen del nom que honra cada any al periodisme local.
La meva valoració final
La ressenya és positiva, sobretot perquè m'agrada la història i m'ha resultat entretingut situar-me en el lloc i l'època. Al principi em perdia, però després em vaig ficar de ple. Com a pegues, a vegades m'he perdut entre noms i esdeveniments històrics que hauria agraït veure explicats amb una mica més de context.
La meva nota és un 7 sobre 10.
