La realitat d'un món sense termes mitjans

Entre el dret a protestar, el menyspreu pel vandalisme, els drets i les obligacions, hi ha un espai que cada vegada costa més ocupar: el sentit comú.

Marcel Abad Camacho.

10/24/20266 min read

El món canvia a una velocitat que costa assimilar, i el fa amb un malestar social enorme. Els carrers de mitjana Europa ho demostren. La crisi de l'habitatge, el cost de la vida i la sensació que l'esforç ja no garanteix un futur digne empenyen a milions de persones a sortir a protestar. Però, al costat d'aquest malestar, creix una altra dinàmica preocupant: la societat s'ha dividit en blocs ideològics on sembla que només existeixen el blanc i el negre. El gris, el punt intermedi, ha quedat sense lloc.

Protestar sí, destrossar no

Vull deixar-ho clar des del principi: estic a favor de les manifestacions. Reclamar, protestar i expressar el descontentament forma part essencial de la democràcia, i ningú hauria de qüestionar-lo. Però estic completament en contra del vandalisme, i aquesta setmana hem vist massa.

Milà va viure dues jornades consecutives d'enfrontaments entre joves i policia, amb més de 200 detinguts, la majoria menors d'edat. Les protestes contra el cost de la vida van acabar amb comerços danyats i saquejats, entre ells botigues de roba i supermercats. A França, la xifra de detinguts en les protestes va arribar a uns 2.000, amb 600 agents ferits.

Aquest vandalisme no té res a veure amb l'objectiu, en teoria, d'aquestes protestes. Assaltar un comerç no abarateix un lloguer ni puja un sou. I el perjudici recau, a més, sobre els qui menys el mereixen. Les grans cadenes poden assumir les pèrdues, però el petit comerciant o l'autònom, que probablement pertany a la mateixa classe treballadora que diu defensar la protesta, pot veure com desapareix el treball de tota una vida en una nit. Aquesta conducta incívica no té perdó possible.

El parany de les etiquetes

Vivim en una època en la qual opinar és arriscar-se a ser classificat. Si dic que dono suport al dret a manifestar-se, em diuen socialista, sindicalista o fins i tot d'extrema esquerra. Si dic que condemno el vandalisme i que fa falta més fermesa, control i càstig, em diuen ultradretà o feixista.

Em queda, no obstant això, una tranquil·litat: sempre he cregut ser moderat i actuar amb sentit comú. Si incomodo als dos extrems, potser no està tan desencaminat. Els drets de les persones són essencials, però les obligacions també ho són.

L'habitatge: el meu diagnòstic

Sobre l'habitatge, em sembla que hi ha hagut una deixadesa enorme per part de les administracions, tant estatals com autonòmiques, i que l'especulació ha fet molt de mal. Aquestes són les mesures que, al meu judici, farien falta:

Regular amb duresa els pisos turístics. Per al propietari resulta més rendible el lloguer de temporada que l'anual, i això redueix l'oferta d'habitatge estable. Qui vulgui vacances té hotels, hostals, motels i càmpings, opcions per a cada nivell adquisitiu. Els lloguers turístics només perjudiquen la població local.

Construir més habitatge, pública i privada, on hi hagi demanda real. Aixecar edificis on ningú vol viure és repetir els errors de les infraestructures sobredimensionades, com a aeroports o estacions d'alta velocitat sense passatgers suficients que van acabar infrautilitzades.

Actuar contra l'ocupació. És inadmissible que algú ocupi un habitatge aliè i que el propietari no pugui recuperar-la amb rapidesa.

Controlar la immigració il·legal. Em fa pena la situació de les persones sense papers, però crec que la immigració massiva i descontrolada no és sostenible i aquests, també ocupen habitatges que podrien anar per a altres famílies que sí que són regulades.

Sobre els grans tenidors mantinc una opinió que a vegades xoca amb el corrent. Tenir deu habitatges em sembla excessiu, però també crec que vivim en un sistema capitalista i de lliure mercat, i que l'habitatge, ens agradi o no, és també un negoci. El que cal fer és fixar preus assequibles per a la població local, no demonitzar al propietari. I ser inquilí no té res de dolent: permet viure sense assumir el manteniment i marxar-se quan aparegui una mica millor, sigui un altre lloguer o la compra.

Eleccions del 29-N: a qui votar?

En aquest context arriben unes eleccions generals que, Pedro Sánchez va avançar el 5 d'octubre al 29 de novembre, després de la derrota en el Congrés de les seves mesures contra la crisi de l'habitatge. Confesso que no sé a qui votar. El panorama està fragmentat i, al meu judici, cap de les opcions principals mereix plenament la confiança.

PSOE. Crec que Pedro Sánchez mereix perdre. Després de vuit anys, deixa promeses incomplertes i un entorn esquitxat per casos de corrupció i vergonya aliena, com els de Ábalos i Cerdán o les recerques que afecten la seva esposa i al seu germà. Respecto la presumpció d'innocència mentre no hi hagi sentència, però el desgast polític és evident i hi ha evidències claríssimes per a inculpar-los. Tampoc ha resolt el problema de l'habitatge, ni la precarietat salarial, ni el futur dels joves, i ha estat incapaç d'aprovar pressupostos. A això sumen les crítiques per la gestió de la DANA, del volcà de La Palma, de Ceuta i del sistema ferroviari. No tot ha estat negatiu: el seu posicionament davant Trump i davant Israel, i el seu suport a Ucraïna, em semblen encerts. Però, en conjunt, pes més el deure que l'haver.

PP. La gran alternativa càrrega amb el seu propi llast: l'herència dels casos de corrupció de l'etapa de Rajoy, la gestió de la DANA sota la presidència de Mazón i les explicacions que segueixen pendents sobre les relacions del passat de Feijóo a Galícia amb traficants de drogues. A això s'afegeix, al meu entendre, una notable falta de carisma, la caiguda en el populisme barat i la demostració de la seva incompetència en anteriors governs.

Vox. És l'altra opció de la dreta, i anhela pactar amb el PP per a governar. Però em preocupen moltes de les seves posicions: la seva ambigüitat davant el franquisme i la memòria històrica, el seu rebuig frontal a l'avortament, els seus plans contra les llengües cooficials, començant pel català, les seves propostes d'il·legalitzar partits que consideren no unionistes, la seva visió restrictiva de la família i un pes del catolicisme difícil de conciliar amb un Estat aconfessional. Han tingut, a més, candidats condemnats per violència de gènere. Reconec, això sí, que és l'únic partit que admet sense complexos que la immigració il·legal i l'ocupació són problemes urgents.

Front Ampli. La nova coalició reuneix Más Madrid, Esquerra Unida, Moviment Sumar i els Comuns. Considero que, des del Govern, no han estat a l'altura. Les seves propostes em semblen en molts casos populistes i idealistes, i sovint amb un aire de superioritat moral que ha desconnectat a part de la ciutadania, sobretot amb la dels més joves, que anteriorment eren el seu punt més fort. A més, eludeixen parlar de problemes incòmodes però reals, com l'ocupació o la immigració il·legal. També s'han vist en esdeveniments que causaven vergonya aliena, com el cas de "la Flotilla" i molts d'ells fan costat a dictadures d'esquerres com ho era la Veneçuela de Maduro o l'antiga Unió Soviètica.

Vaga general i acampada

Sobre la vaga general, crec que mereix esment el moment triat. CCOO i UGT van convocar per a l'11 de novembre una vaga general, la primera recolzada conjuntament pels dos grans sindicats en catorze anys, i ho van fer a poques setmanes de les eleccions. Es mobilitzen per l'habitatge i els salaris, causes legítimes, però costa no veure la coincidència temporal i la proximitat de bona part del sindicalisme amb l'esquerra. Una vaga general en plena campanya electoral difícilment pot considerar-se un gest neutral, més, quan es planeja fer la manifestació en contra de l'oposició. Sí, contra l'oposició. Molts experts afirmen que aquest cas no té antecedents, totes les vagues generals van dirigides al govern actual, no a l'oposició. Un contrasentit més en la societat espanyola.

Sobre l'acampada de la Porta del Sol, que va arrencar el 26 de setembre després del desnonament de Maricarmen, una dona de 87 anys i que porta setmanes en peus, entenc el seu origen. Aquest desnonament és un símbol dolorós, i la preocupació per l'habitatge és genuïna. Però l'habitatge no es resol acampant, sinó construint, regulant i fent complir la llei. I condemno per igual qualsevol agressió, vingui d'on vingui: dels violents que s'infiltren en protestes legítimes, dels grups ultres que assetgen als acampats o dels qui assetgen a periodistes.

Una reflexió final

El món està dividit, i mentre continuem pensant en blocs, difícilment trobarem solucions. Si no es prenen decisions de gran importància, encara que resultin incòmodes, i si no es reforça el control i el compliment de les normes, em temo que la situació només anirà a pitjor.

Els drets són importants, essencials, però les obligacions també. No és admissible que un petit autònom o un treballador que encadena llargues jornades no arribi a fi de mes. Tampoc que els qui sostenen el sector primari no puguin subsistir ofegats per la burocràcia, el preu del combustible i una infinitat de traves. Aquests són els ciutadans que sostenen el país en silenci, i mereixen que algú, per fi, s'ocupi d'ells.

Ajuntament de Llemotges, França, després d'una nit de vagues i vandalisme. 17/10/2026.

Contacte

Escriu-me per a qualsevol consulta o projecte.

Email

TELÈFON

hola@marcelabadc.com

+34 688 30 76 87

© 2025. All rights reserved.