Una carta d'amor a Girona
Un matí en el Col·legi de Periodistes va acabar convertint-se en un passeig per la ciutat que em va ensenyar a oblidar les presses.
Marcel Abad Camacho.
10/27/20263 min read


Avui tenia el dia lliure en el treball i vaig decidir aprofitar-lo per a alguna cosa que portava dies pendent: conèixer la seu de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, on havia concertat una cita amb els meus col·legues de professió per a veure l'espai, resoldre dubtes i, per què no, donar-me a conèixer i començar a fer contactes.
Allí vaig passar una hora llarga, potser una mica més, i vaig marxar il·lusionat, amb una bossa carregada de llibres, una tassa, revistes i exemplars del codi deontològic dels periodistes de Catalunya, a més de la satisfacció d'haver fet un pas més en la meva encara breu carrera periodística. Una vegada acabada la visita, vaig decidir anar-me directament a casa, a Roses, però Girona tenia altres plans.
La ciutat que em va atrapar en la Plaça del Vi
Va bastar amb sortir de la demarcació i arribar a la Plaça del Vi perquè la ciutat m'atrapés. És difícil explicar-ho: no hi havia res urgent que fer ni cap motiu per a quedar-me, però va sorgir un sentiment que em va fer voler passejar. Amb la ment en blanc i sense cap pla, vaig començar a caminar sense rumb, com qui es retroba amb un vell amic i no té gens de pressa per acomiadar-se.
Durant el passeig, vaig recordar diverses coses, entre elles els meus quatre anys de carrera, dels més feliços de la meva vida, que van transcórrer, efectivament, en la capital gironina. Des de petit he estat enamorat de Girona: dels seus carrers, especialment les del Barri Vell, del seu ambient i del seu comerç local. Avui, a més, vaig tenir la sort de coincidir amb les Fires de Girona, amb les quals la ciutat guanya un encant afegit, la qual cosa no és poca cosa, perquè costa imaginar que Girona pugui ser més bonica.
Un mercat que hauria de ser etern
Un dels grans atractius d'aquests dies són les paraditas instal·lades en la Plaça de la Independència i els seus voltants. Castanyes, formatges, embotits, joies, perfums i mil productes més formen un petit mercat que, si per mi fora, hauria de ser etern. Em vaig detenir en elles, les vaig recórrer amb calma i em vaig deixar portar per les olors, els colors i el murmuri de la gent.
Sense saber com, vaig acabar en la catedral
Sense adonar-me, els meus passos em van portar fins a la catedral. Em vaig asseure a la part alta de l'escalinata, de cara al temple i a l'ombra. Allí, tranquil·lament, vaig treure tot el que m'havien lliurat en el Col·legi i vaig anar fullejant els llibres, les revistes i els codis deontològics.
Van ser uns quinze minuts al meu ritme, sense presses i sense mirar el rellotge, i haig de reconèixer que els he valorat molt. Vivim tan accelerats que a vegades oblidem el valuós que és asseure's, amb un bon paisatge davant i sense res més a fer.
La pregunta que no es resol
Abans d'anar-me a casa, vaig visitar la famosa lleona. Allí hi havia un grup d'escolars amb la seva mestra, que els va preguntar: “Algú sap què diu la llegenda?”. Segons la tradició, qui besa el darrere de la lleona torna a Girona.
Jo ho vaig fer de petit, durant una excursió amb l'escola. I encara que no soc una persona de religions, energies ni creences, aquesta llegenda sempre m'ha deixat pensatiu, amb una pregunta surant: “I si és veritat?”. Vaig mirar al grup de nens i em vaig preguntar si, entre ells, hi hauria algun que, com em va passar a mi, es quedés quatre anys d'universitat a Girona i acabés encapritxant-se d'ella per sempre.
Escriure per a tornar
En arribar a casa vaig ordenar tot el que m'havien lliurat i em vaig posar a redactar aquest text. Tenia la necessitat de deixar constància d'un dia tan tranquil a Girona. Suposo que el seu encant m'ha acompanyat fins ara i que he hagut de plasmar-lo per escrit perquè, quan em senti lluny d'ella, pugui tornar a sentir-la a prop.
Perquè Girona em va permetre, en només quatre anys, ser una persona més madura i reflexiva. I potser per això, encara que ja no es pot besar al darrere de la lleona, sé que sempre tornaré.
Catedral de Girona i Riu Onyar, Marcel Abad Camacho. 27/10/2026.
